Dient passeig enlloc de calaix desapareixeran els murs de formigó!

...o de la perversitat de les paraules


Fa uns mesos, o potser uns anys, ja no ho recordo, una regidora m'estirava les orelles, s'entén que en sentit figurat, perquè parlava del calaix de les vies. Ella se'n feia creus! I volia instruir-nos (a mi, a tots els companys de l'emissora i ja de passada a tots els oients) explicant-nos que un mitjà de comunicació com nosaltres, és a dir, un mitjà de comunicació com qualsevol altre que per poc que tingui una mica d'audiència genera opinió pública, no podia dir una paraula tan pejorativa com calaix sinó que haviem de dir cobriment. Calaix, i això ja no ho deia ella sinó que era el que jo entenia del seu discurs, era una paraula pròpia dels veïns insensats que estaven en contra del que ella anomenava cobriment i per tant volien arruïnar la carrera política d'aquesta regidora, per ells també insensata, demanant una obra que seria econòmicament inviable, seogns ella, la del soterrament de les vies. 
Per aquesta regidora, dir-ne calaix de les vies era una aberració ja que ella i el seu partit estaven fent grans esforços per vendre a tots els mitjans de comunicació un nou concepte: el del cobriment de les vies! Seria un cobriment fantàstic que amb rampes, ascensors i escales mecàniques permetria la comunicació entre dos barris, que de fet eren un sol barri que uns anys abans un altre regidor, o regidora, o el mateix alcalde, ho desconec, havia separat senzillament canviant-li el nom a una part d'aquest barri. 
Per tant, per a aquesta regidora el fet que una periodista repetís reiteradament el terme calaix, enlloc de cobriment, devia ser una mostra ben clara que ella, com el veïnat que havia utilitzat aquesta paraula en tants discursos, pancartes i fins i tot cançons, també era una insensata que volia arruinar la seva carrera política. O  pitjor encara, devia ser una periodista poc professional i polititzada, posicionada a favor del veïnat. Però voldria aprofitar aquestes línies per aclarir que si insistia, insisteixo, en dir calaix era perquè quan caminava pels carrers que hi ha al costat de les vies, només podia imaginar-me els murs de formigó que hi hauria. 
Fa pocs mesos, tot i que ja ronda l'any, va arribar al barri el regidor d'un partit que fins ara havia estat a l'oposició (la democràcia té aquestes coses). El nou regidor, amb una actitud permanent de "jo pobre de mi intentaré arreglar com bonament pugui els nyaps que m'han deixat amb els pocs diners que han deixat", ens va permetre que, sense crítiques, diguessim calaix tantes vegades com volguéssim. Calaix per aquí, calaix per allà, calaix amunt, calaix avall... Fins i tot em sembla recordar que algun cop va ser ell el que va dir aquesta paraula. 
Però ara que ja han posat fil a l'agulla, que s'han estudiat el projecte de l'anterior govern de la ciutat i que intentaran tirar endavant com bonament puguin amb els pocs diners que els han deixat la construcció del calaix; ara, ja no és un calaix sinó un passeig. I cal felicitar-los. Oh, si!! Amb aquest nom nou, que suggereix espai cívic i ciutadà, podriem arribar-nos a creure que al barri ja no hi haurà murs de formigó que el separaran del barri veí sinó un espai on passar temps agradable a l'aire lliure. Dient passeig enlloc de cobriment, i ja no diguem enlloc de calaix, desapareixeran els murs de formigó!
Tot i això, quan camino pels carrers que hi ha al costat de les vies, jo encara hi veig murs de formigó. Potser caldrà fer un esforç més intens de l'equip de comunicació d'aquest nou regidor, que pobre,  intenta arreglar com bonament pot, els nyaps que els han deixat amb els pocs diners que han deixat. 

De somnis i desitjos...

Desitgem ser grans, ser lliures, ser importants. Desitgem tenir moltes coses i molt boniques.

Estem convençudes que si tinguéssim determinats objectes de valor o senzillament bonics aconseguiriem trencar la rutina que creiem que no ens agrada. Estem convençudes que si posseïm determinats objectes de valor, o als que donem un valor gairebé mísitic però irreal, aconseguirem ser grans, ser lliures o importants. I així, farem realitat els nostres somnis.

I mentres, la rutina que creiem que no ens agrada ens absorveix el cos i l'ànima i mai tenim temps, ni diners, ni forces per construir els nostres somnis; ens conformem en seguir alimentant els desitjos creient que tard o d'hora trobarem la drecera per fer-los realitat.

I el temps s'escola, entregades per complert a la rutina. I el temps que s'esvaeix i l'angoixa que creix en adonar-te que mai el podràs atrapar, que s'escapa i amb ell la possibilitat de fer realitat els somnis i desitjos pels que mai vas tenir temps, ni diners, ni forces per construir. Així, els somnis i desitjos es fan eteris, llunyans i irrealitzables.

I l'angoixa creix, i pesa en el pit i pren forma la idea del mai: mai seràs gran, mai seràs lliure, mai seràs important.

Tot i que potser és tan sols que no t'adones que la rutina que tant creus odiar, que tan convençuda estàs que no t'agrada, t'ha portat en realitat a ser gran i a ser important dins del teu cosmos fet de petites coseses, de gests, d'agraïments, de carícies...

Certament, potser tant sols el que no seràs mai serà lliure: seràs gran i important presonera dels teus somnis i desitjos.

Benvolguda Mort


Benvolguda mort,

Avui he fet 100 anys i és llei de vida que no trigaràs en venir-me a buscar. De fet ja fa molts anys que t'intueixo i de vegades crec que fins i tot t'he arribat a veure de cua d'ull. Jo t'esquivo tot i que, inconscientment, cada vegada amb menys força. I aquests dies, que sabia que s'atançava el moment de bufar els 100 m'ha semblat que et veia més sovint.

Saps? No em fa por anar-me'n amb tu. Jo ja n'he viscut moltes de coses, ja he tingut temps de fer el meu camí i de deixar la meva petja, tot i que petita, en aquest món. Sé que no passarà, com explicava en Saramago, que te n'aniràs de vacances i així, com que no hi seràs, no t'emportaràs a ningú. Sé que tard o d'hora, i serà més aviat d'hora, vindràs a veure'm i hauré de marxar amb tu.

T'agraeixo almenys que no m'hagis anat arrencant de la vida a trossets, que m'hagis deixat arribar amb tots els sentits ben clars fins als meus últims dies; no com a alguns companys de la residència a qui els has pres la vista, o els has pres la parla, o el pols, o l'oïda, o el seny... o tot a la vegada però encara no t'els has endut.

T'agraeixo també que no m'hagis clavat alguna de les teves urpes per deixar-me anar després, quedant una ferida oberta per la que m'anés dessagnant, perdent totes les forces i veient com la vida se m'escola, veient-me més dèbil cada dia, cada setmana, cada any... envoltada de dolor i patiment però sense deixar-me marxar amb tu. Perquè segurament, el pitjor no hagués estat ni el dolor, ni el patiment ni tant sols l'espera. El pitjor hagués estat la por de veure't cada dia clarament, de tenir-te ben present, i tenir la incertesa de no saber quan te m'enduries, quan decidiries donar-me el cop de gràcia. Jo hagués lluitat desesperadament amb les poques forces que em quedessin si m'haguessis ferit de mort en plena joventut perquè s'hagués apoderat de mi l'angoixa i la tristesa de marxar d'aquest món sense haver arribat al final del meu camí.

Però ai! Mort, per sort no ha estat així. Avui he celebrat els 100 anys i aquest matí, quan em mirava al mirall, m'ha semblat veure't de nou de resquitllada en un racó del reflex. Em queden poques forces per seguir-te esquivant però si vols que marxem juntes, ara ja no tinc por.

Fins aviat,


Centreamèrica per Reverte



Agafo un mapamundi i el desplego sobre la taula. Tanco els ulls. Estiro el dit índex i començo a reccórrer el mapa. En un determinat moment m'aturo. Em paro a pensar un instant. I si he deixat el dit al mig d'un oceà? De fet, el blau és el color que més predomina en aquest mapa. Ho decideixo: si és així, repetiré. Però no. Obro els ulls i veig que el meu dit índex ha quedat aturat sobre l'istme que uneix els dos continents americans. I ara, què? A fer guardiola! De moment, tornaré a tancar els ulls, però aquesta vegada per imaginar-me com deuen ser tots aquests països que queden tapats amb el meu índex, tant gran damunt d'aquest mapa que fins i tot travessa fronteres.

Javier Reverte, el capellà roig, els sandinistes i la teologia de l'alliberament em venen al cap; Hondures, l'hoste lleig i alcohòlic i la jove puta apareixen borrosos a la memòria; l'enginyer espanyol, les venjances sanguinàries dels paramilitars guatemalencs i el cap d'obra nord-americà que es passeja amb sobèrvia es fan més presents. Agafo la Trilogía de Centroamerica i començo el viatge a través de les seves paraules.



Recepta pels ANYS nous

Hi ha
ANYS
que podrien ser molt dolents.

Algunes experiències, però, fan que el record que en queda sigui immillorable.

Com?

Senzill.

Són
ANYS
en què ha marxat gent que t'estimes, en què has rebut males notícies, en què has tingut males èpoques...

Fins i tot
ANYS
en els que alguns dels seus dies entrarien en la llista dels pitjors dies de la teva vida (que tampoc és gaire llarga).

Però a la vegada han estat
ANYS
d'experiències positives, de conèixer molta gent, gent que ja t'estimes i que saps que t'acompanyarà, encara que sigui des de la distància, en el camí dels propers
ANYS.

Parlo d'
ANYS
de nous projectes, de noves il·lusions...
ANYS
en els que tu has marcat el rumb de les properes passes a seguir i això t'ha omplert d'energia i motivació.

Així, quan aquests
ANYS
arriben al seu final en un dia com avui i inevitablement fas balanç dels seus 365 dies (o 366) cal posar en un recipient tots aquests pitjors dies i barrejar-los amb la resta d'experiències.

És important afergir-hi una mica d'alegria i una mirada d'optimisme cap al futur. Llavors, cal tapar-ho i deixar-ho reposar.

Així, quan ja hagin arribat els
ANYS
nous,
miraràs els que deixes enrere i veuràs com el record et diu que no hi ha
ANYS
dolents, sinó
ANYS
bons amb dies dolents.

Ja és Nadal (diuen)

Uns peus descalços col·loquen els cartrons d'un parell de caixes plegades ben arrambats a la paret. Potser seran un bon llit per aquesta nit, o un bon coixí mentre l'home negre dels peus descalços espera que plogui alguna moneda de la butxaca dels vianants que s'el miren amb indiferència o, senzillament, eviten mirar-lo. Al costat dels cartrons, unes xancles -poc adequades per aquests dies de finals de tardor - esperen.

Girant la cantonada d'un passadís estret i brut un vent desagradablement calent despentina els vianants i uns metres més endavant una jove acordionista els anima el pas. Per ara només aconsegueix l'acompanyament i el saltironeig d'alguns dels trranseünts; però el pot, deixat a terra esperant alguna moneda, segueix buit. La veu d'algun vianant decideix acompanyar la música de la jove acordionsta però no commou prou la seva consciència per deixar anar cap moneda que ompli, encara que sigui poc, el pot buit del terra.

I encara uns metres més endavant unes escales mecàniques ens retornen a la superfície i se'ns il·lumina la cara amb tot d'estrelles que pengen de la façana d'un edifici comercial per dir-nos que ja és Nadal.

Cap a la transformació social [Feminismes i violència: reflexionar per transformar (IV de IV)]

Les reflexions d’aquestes tres dones porten de nou cap a la idea que cal donar la volta a allò que es veu com a natural. Si en el conflicte de Colòmbia les dones són les més vulnerables i moltes vegades s’han convertit en el “paper de carta d’un missatge escrit amb sang”, com diu l’Alexandra Jurado, hauran de sobreposar-se a la por que això els genera a través de la mobilització; si a Guatemala les dones també van ser víctimes de la mateixa guerra però se les va invisibilitzar, només una perspectiva feminista farà que la nova societat les tingui en compte; si a l’Equador s’han oblidat d’elles quan s’han reivindicat els drets de les comunitats indígenes caldrà reformular la lluita per a fer sentir la seva veu en les futures reformes legislatives que s’estan preparant en el país. I com elles tres, tantes d’altres dones i tantes altres lluites segueixen defensant aquest canvi de mirada que, com recorda la Paula Irene del Cid, ha de portar a les societats a reinterpretar la realitat que ha estat donada com a natural per adonar-nos de la multidimensionalitat de les situacions.

Per posar en comú les diferents mirades al món, per compartir les inquietuds i les pors, així com els problemes i les lluites, i denunciar les violacions als drets humans i els conflictes que afecten de manera diferencial a les dones, el passat mes de juny l’espai Francesca Bonnemaison de Barcelona va acollir les jornades “Les dones primer”. Impulsades per l’associació EntrePobles amb el suport de diverses organitzacions socials catalanes va ser en aquest context en el que l’Alexandra Jurado, la Paula Irene del Cid i la Carmelina Morán van poder donar més veu a la seva lluita compartint i aprenent alhora de les experiències d’altres activistes llatinoamericanes, del Marroc i de casa nostra.

Tot i això, per aconseguir la transformació social que es va plantejar a les jornades, asseguren que cal ser conscients de quina és la societat que es vol. Per tant, és imprescindible que el diàleg segueixi obert.

Feminismes i violència: reflexionar per transformar (III de IV)


El feminisme en les mobilitzacions indígenes

La manca de comprensió per part d’altres moviments socials amb la que explica que s’ha trobat la Paula s’assembla força a la que han viscut les dones de les comunitats indígenes de Cotacachi. En aquesta zona eminentment rural del nord de l’Equador als anys setanta van emergir les organitzacions de camperols indígenes que lluitaven contra la discriminació ètnica que patien. En canvi, no va ser fins als anys noranta que les dones també van començar a organitzar-se però ho feien de manera que acabaven per enfortir i reforçar els rols tradicionals de les dones, segons explica la Carmelina Morán, membre de l’Assemblea Cantonal de Cotacachi. En canvi, entrada la dècada del 2000 es va començar a viure un moviment pròpiament feminista dins d’organitzacions mixtes com la mateixa assemblea de la que ella forma part. Tot i que aquesta nova perspectiva política no va ser ben rebuda en les organitzacions tradicionals –se les acusava de generar divisió entre els moviments indígenes—ha estat una aposta que ha pres força fins al punt de constituir, ara fa tres anys, l’Assemblea Nacional de Dones Populars i Diverses de l’Equador.

Carmelina Morán coincideix amb les guatemalenques de La Cuerda en la idea que cal aproximar-se a la realitat amb una mirada renovada. Explica que segons la cosmovisió indígena, els elements de la natura existeixen en parelles (per exemple, el sol i la lluna o l’home i la dona) però argumenta que aquesta idea de complementarietat dels elements s’ha malinterpretat des d’una perspectiva masclista i s’ha convertit a la dona en un complement de l’home. Carmelina Morán aposta, en canvi, per la idea d’una complementarietat real en què els dos elements “són un parell en equilibri que ha de caminar conjuntament tant a nivell polític com de desenvolupament humà”. Així, prefereix parlar no de complementarietat sinó de corresponsabilitat.

Per exemple, la corresponsabilitat es posa en pràctica quan els dos membres de la parella es fan responsables del que necessita una llar i no és que sigui l’home qui ajuda la dona quan assumeix alguna de les feines. La Carmelina assegura que es tracta d’un canvi de mentalitat necessari entre les dones però sobretot entre els homes que ha de permetre que elles no acabin per doblar o triplicar la seva jornada laboral quan a més d’encarregar-se de les tasques de la casa i de la família, s’encarreguen també de les tasques productives (al camp o en treballs remunerats) i participen en les lluites de les seves comunitats.

Feminismes i violència: reflexionar per transformar (II de IV)


Una nova mirada

Una necessitat que també tenia molt clara Paula Irene del Cid quan el 1997 es va adonar que calia una mirada feminista per reconstruir el seu país, Guatemala, que acabava de posar fi a 37 anys de guerra. Per això, juntament amb d’altres dones va crear l’associació La Cuerda que edita una revista amb el mateix nom per oferir, tal com predica el subtítol de la publicació, “mirades feministes a la realitat”. Paula Irene del Cid, però, adverteix de la confusió que existeix amb el terme feminista i recalca que “les feministes no només parlen de dones sinó que parlen de tot”. Així, en la revista també hi tenen cabuda temes relacionats amb l’ecologisme, el racisme, la justícia, la memòria històrica i la democràcia.

Però tot i que tenen una agenda política que coincideix en molts punts amb la d’altres organitzacions socials, del Cid lamenta que un dels problemes amb els que es troba la seva entitat és que quan es tracta de defensar el feminisme les deixen soles. Per això, ella considera que cal un canvi de mentalitat i que no només s’ha de treballar en la sensibilització sinó que el moviment feminista s’ha de constituir com un subjecte polític de transformació social, que aglutini i involucri al conjunt de les persones, siguin homes o dones.

Feminismes i violència: reflexionar per transformar (I de IV)


“Fem-li l’amor a la por”, diu l’Alexandra Jurado, i explica que la por desestabilitza qualsevol persona i qualsevol societat i per això a Colòmbia s’ha convertit en una estratègia per desincentivar i desmobilitzar als que lluiten per la defensa dels drets humans. Buscar maneres de sobreposar-se a la por, especialment per les dones que són més vulnerables a la violència, és una manera de fer front al conflicte i per això és un dels objectius que persegueix el Moviment Social de Dones Contra la Guerra i per la Pau del qual és membre Jurado.

El moviment aglutina una quarantena d’organitzacions de tot el país i un dels projectes que porta a terme és una escola itinerant de drets humans en la que les dones prenen consciència de quins són els seus drets i les seves capacitats. Contra la insensibilització que pot provocar el fet de normalitzar la violència, fent que els individus se sentin aliens a la realitat que els envolta, l’escola aposta per la recuperació de la identitat cultural i la revalorització de les tradicions. L’Alexandra Jurado assegura que “quan es comença a parlar de la por aquesta es converteix en una fortalesa”. Sobreposar-s’hi i convertir el dolor i la tristesa en esperança és una altra de les estratègies que proposa per “fer-li l’amor a la por”. Adonar-se que no s’és l’única víctima, unir veus i esforços per reclamar la veritat, la justícia i la reparació n’és una altra. “Quan la lluita és col·lectiva el conjunt té més força” perquè “si el crit no és només meu la força de la lluita es fa més gran”.

Amb la voluntat de crear xarxes nacionals i internacionals entre moviments de dones que defensen els drets humans es va crear fa quatre anys el Moviment Social de Dones Contra la Guerra i per la Pau. Per això l’Alexandra Jurado no ho va dubtar quan li van proposar de participar el passat mes de juny a les jornades “Les dones primer”, que pretenien ser un espai de discussió amb perspectiva de gènere sobre diferents conflictes vigents actualment i on, precisament, un dels objectius era posar en comú les experiències de les lluites que les dones duen a terme en contextos de violència per reflexionar sobre la necessitat d’un enfoc feminista.